Quan una persona decideix dedicar-se a la política he de tenir molt clar que es deu a les persones que representa i que l’han escollit com el seu representant mitjançant unes eleccions democràtiques. No és ni més ni menys que qualsevol altre ciutadà, però amb la gran responsabilitat, entre d’altres, de gestionar els diners dels contribuents i el recursos comuns del municipi.
En el moment que això s’oblida i un polític perd el respecte cap als ciutadans, creient que són aquests qui estan al servei de les seves aspiracions o ambicions, entra en l’espiral perillós de l’auto complaença i en la prepotència de creure’s que està per damunt de tothom.
Evidentment, aquest comportament comença a nivell particular però pot agreujar-se més quan ,a nivell de grup municipal, ho fa una majoria absoluta enviciada, probablement per estar massa temps governant.
A Sant Cugat ja podem trobar alguns exemples, llegint la premsa o les actes dels plens municipals, de com aquest “virus polític” ja ha arribat a la nostra ciutat “infectant” el nostre equip de govern municipal:

• Las negatives a crear unes comissions per investigar les deutes amb el grup TMA o els 15 milions d’euros de Sorea.
• La negativa a donar informació als regidors de la oposició, dificultant la seva funció com a representants, també, de la ciutadania.
• El tracte que es dona als veins i associacions en els Consells o Grups de Treball de Districte.
• Les amenaces, en forma de sancions, als veins de Can Borrull, per l’abocament d’aigües fecals a la riera, simplement per amagar la responsabilitat directe de l’ajuntament des de l’any 1992.
• La decisió unilateral d’urbanitzar el carrer Diputació de La Floresta, per motius “desconeguts” i sense el consens de veins ni associacions.
• La manca de resposta a la majoria de escrits que els veins presenten al registre.
• La “alegria” amb que l’ajuntament gasta els diners, de tots nosaltres, en moments de crisis, amb festes de Promusa, anuncis al Financial Times.
• etc….

Un dels primers símptomes és que els veins i les associacions es van desanimant progressivament i ja no participan en les decisions que els afecten més directament. Potser era un dels seus objectius.
Un altre efecte col•lateral i preocupant és la poca maniobra que té la oposició i que ,a la llarga ,pot produir un cert relaxament. El rodet de la majoria absoluta, i les mocions alternatives, impedeixen que es puguin aplicar mesures positives per la ciutadania, per el simple fet de que les presenti la oposició.
Si seguim així no és d’estranyar que, dia a dia , s’incrementi encara més la mala imatge i la desafecció de la gent cap als politics.
Fa pocs dies un veí meu em preguntava quina diferencia hi havia entre una majoria absoluta en democràcia i una dictadura. Jo li vaig explicar que, evidentment, tot depenia de l’ús que se’n fes de la majoria absoluta i si els polítics creuaven el límit que separa la prepotència i les actituds egolàtriques de la voluntat de servei als ciutadans. El meu veí va marxar bastant preocupat.
Jaume Massanés i Papell